DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ FINS AL MOVIMENT OBRER

DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ FINS ALS ANYS 30 (S.XX):

La Guerra de Successió:

Carles II mor sense descendència, l'1 de novembre de 1700. Els hereus de la corona hispànica són el francès Felip d'Anjou i l'austríac Carles d'Habsburg.

Els catalans arran dels fets històrics anteriors, seran partidaris de l'arxiduc Carles i no del duc Felip. Fins al 1700 Catalunya era un Estat que formava part d'un Imperi plurinacional. Carles II és l'últim Habsburg que posseeix aquest imperi.

L'últim dels Habsburg mor sense descendència i posa al seu testament Felip V de Borbó (la dinastia actual) com a hereu de la Corona.

Carles d'Habsburg declara la guerra a Felip d'Anjou perquè considera que és l'hereu vertader. Encara que no li tocava ser l'emperador austríac, li toca ser-ne l'hereu al tron ja que el seu pare i els seus germans moren.

Al 1707, Catalunya perd els seus aliats (Regne Unit, Àustria i Portugal). Van caient els Estats de la Corona d'Aragó i Cardona, juntament amb Barcelona, es rendeixen al 1714.

La Restauració Borbònica:

Isabel II regna des del 1833 fins al 1868 quan s'inicia una revolució democràtica que durarà sis anys fins al 1874 anomenat sexenni democràtic.

Entre 1871 i 1873 hi haurà un monarca italià com a experiment, encapçalat pel general Prim, però Prim serà assassinat pels "anarquistes" i entre 1873-1874 es declararà la 1a república espanyola amb quatre presidents. Aquest experiment volia modernitzar Espanya i acostar-se al model europeu.

Dirigits pel general Pavía, entren al parlament espanyol i fent un cop d'Estat s'acaba la primera república. Del 1871 al 1873 governa Amadeu I. Majoritàriament l'exèrcit tenia i seguiria tenint un pensament de dretes amb petites excepcions com Prim i Macià (dos militars catalans).

Desprès del cop d'Estat de Pavía, Martínez Campos ho va tornar a fer, imposant un monarca Borbó; no Isabel II sinó el seu fill Alfons XII. 

Isabel II va abdicar amb quaranta anys, a favor del seu fill ja que els militars volien tornar al sistema anterior al sexenni democràtic fent que sembli que canvia tot però que no canviï res.

Cánovas del Castillo: <<Al pueblo se le puede governar a la fuerza o con una farsa>>.

Amb el regnat d'Isabel II anava alternant, l'exèrcit, un primer ministre conservador amb un de progressista.

Agafaren el sistema britànic rebaixant-lo espanyolitzant-lo. Tota monarquia

democràtica del segle XIX tenia una constitució; per tant s'aprova l'espanyola al 1876.

Tota constitució era normal des del punt de vista europeu si s'acceptaven algunes llibertats individuals. Si volien governar totalitariament al poble, s'havia de redactar amb uns "peròs". La constitució del 1876 a Espanya era d'aquest tipus. Censurava alguns aspectes però a la vegada permetia d'altres.

L'exèrcit havia d'estar al servei del govern i no com a un contrapoder. Els tres poders havien de ser independents però s'havien de controlar entre ells: executiu, judicial i legislatiu. A nivell absolutista això no es porta a la pràctica perquè volen que un poder ho controli tot. El judicial actualment però durant la restauració era l'executiu.

El poder legislatiu es dividia en dos, igual que ara: el senat i el congrés dels diputats.

Als principis de la restauració es votaven els diputats per sufragi censatari però com que Europa estava en contra d'això es fa per sufragi universal masculí. El Rei era sagrat i inviolable. Al 1876 només governar dos partits (tot i que hi ha molts altres): el Liberal i el Conservador. Hi havia torn de partits i falsejament d'eleccions. El frau electoral funcionava per:

1. Caciquisme: Facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn pacífic de partits.

2. Encasellat: El ministeri de governació, encarregat de preparar les eleccions, s'encarregaven de fer que els partits de torn fossin els elegits.

Hi havia províncies que s'abstenien. Les trampes que utilitzaven eren anomenades "tupinades".

També hi havia dos sistemes de partits:

1. Statu Quo: Dins aquest sistema es trobaven el Partit Liberal de Sagasta (volien el sufragi universal i algunes llibertats individuals), el Partit Conservador de Cánovas del Castillo (no volien el sufragi universal ni algunes llibertats individuals) i el Partit Carlí (altrament anomenats "Carlins", els quals defensaven el sistema federal i absolutista que hi havia abans de la guerra de Successió, encapçalats pel germà d'Isabel II, el qual creia que ell havia de ser el monarca oficial: Carles Maria Isidre de Borbó).

2. "Anti Sistema": Els partits republicans i d'esquerres monàrquics.

Tan el partit Conservador com el Liberal eren terratinents i alguns fins hi tot nobles però sobretot burgesos. Són ciutadans del sud de la península: Castella, Andalusia i Extremadura. En el bloc Statu Quo també hi ha alts funcionaris: Secretaris d'Estat, jutges i fiscals (Deep State en anglès), ministres, l'Exèrcit (només oficials). Tots els espanyols, segons la Constitució, majors d'edat havien d'anar obligatòriament a l'exèrcit. Només alguns ja que es feia per sorteig però es podien deslliurar si trobaven algú que hi volia anar en comptes del que li havia tocat i pagar el títol de "Soldat".

L'Statu Quo també estava formada per l'Església Catòlica (bisbes, cardenals i alguns capellans). Els Carlistes també estaven dins l'Statu Quo però en canvi estaven en contra de la Constitució de 1876. Eren ultracatòlics, tradicionalistes, monàrquics, reaccionaris (ultradreta) ja que volien tornar a la monarquia absoluta; van tenir suports al País Basc, Navarra i bona part de Catalunya ja que defensava el model anterior a Felip V on el federalisme era el sistema de l'Estat.

Els republicans estan fora del sistema. Qüestionen el model i diuen que el Cap d'Estat hauria de ser elegit, no vitalici i no hereditari. Volen l'autèntica democràcia amb la clara separació de poders; són liberals en qüestió de drets individuals. No hi ha cap religió oficial. Aquest sistema és recolzat pels pagesos sense terra, el proletariat obrer, la petita burgesia, la menestralia i alguns intel·lectuals i artistes. Hi ha uns republicans centralistes (no fan canvis a nivell territorial) i els federalistes. Els centralistes principalment són de Madrid (20%) i els federalistes a Catalunya (80%).

La Revolució Industrial:

Com totes les revolucions, la industrial també succeeix lentament. Té tres parts esmentades a continuació:

1. La revolució agrària: Hi ha un augment de la producció agrària estenent la superfície conreada (delta de l'Ebre i del Llobregat), s'origina el "Pla de Lleida" originant el canal d'Urgell alhora que es desforesten boscos els boscos. L'agricultura ja no s'utilitza per a subsistir sinó per comercialitzar amb Amèrica fent conreus d'especialització (la vinya) i s'estructuren la propietat rural i els tipus de contracte (evidentment relacionats amb el Codi Civil català).

2. La revolució demogràfica: El creixement de la població a causa de la disminució de la mortalitat. La piràmide de població és molt jove originant les migracions del camp a la ciutat o cap a Amèrica (Argentina).

3. La revolució industrial: Hi haurà una acumulació de capital procedent del camp, creant una estructura de la propietat rural originada gràcies al codi civil català i la procedència del comerç amb Amèrica. Hi ha un mercat interior (principalment català) a causa de l'increment de la producció agrària i que comercia amb Amèrica productes essencials com el pa i la fruita per teixits com la roba. Els comerciants seran una nova burgesia integrada per comerciants i industrials.

La revolució industrial catalana té unes característiques que la diferencien de les altres i que cal esmentar:

1. És centrada principalment en el tèxtil del cotó.

2. Tenen dificultats energètiques per part de l'Estat Espanyol i es veuran obligats a crear empreses que es dediquin exclusivament als recursos energètics com els Vapors Bonaplata (1833) i Espanya Industrial (1848).

3. També apareixeran les colònies (empreses de tipus familiar).

4. La manca de suport i d'hostilitat per part de l'estat condicionaran el

lliurecanvisme.

Amb la Revolució Industrial, es crearà el ferrocarril. La xarxa de tren es fa tan per iniciativa privada com per iniciativa pública. La primera línia de tren serà la de Barcelona a Mataró (1848) predecessora de la xarxa de ferrocarrils catalans. Aquesta xarxa té ample europeu (via estreta).

El govern central rebrà subvencions públiques per part d'empreses franceses i angleses, creant el deute públic. La primera línia estatal va de Madrid a Aranjuez i és creada al 1851, 3 anys després que la de Barcelona-Mataró i és d'ús exclusiu per a la família reial.

Finalment es crearà una xarxa radial i d'ample ibèric. Hi haurà diverses fallides per manca de beneficis i s'acumulen diversos deutes.

El catalanisme cultural i polític:

Al segle XIX apareix el catalanisme amb dues branques independents que van lligades entre si:

1. El catalanisme cultural

2. El catalanisme polític

El catalanisme cultural pretén obtenir la normalització de la llengua catalana per evitar la diglòssia en la literatura fent aparèixer la Renaixença amb autors com Jacint Verdaguer fent que s'instaurin de nou els Jocs Florals. També volen que els mitjans s'expressin en català creant l'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia (revistes d'humor), juntament amb la premsa republicana com Diari Català i la premsa catòlica: La Veu de Montserrat.

L'Església fa les misses en llatí fins 1962 però els sermons en català. Es crearà l'ensenyament en català tot i que serà privat i volen que s'oficialitzi el català en l'àmbit administratiu perquè fins al moment es feia en castellà.

S'enalteix i es recupera la cultura catalana. S'emmirallen en el romanticisme alemany recuperant el folklore i la literatura populars. la sardana serà el ball oficial de Catalunya.

El projecte lingüístic de l'Estat Espanyol és bel·ligerant perquè hi ha manca de suport oficial i un seguit de repressions i prohibicions a Espanya contra el català. El govern central vol el monolingüisme.

El catalanisme polític és un projecte polític per a Catalunya i Espanya que consisteix en la recuperació de l'autogovern perdut i la reclama dels drets històrics i socials. Volen modernitzar i europeitzar Catalunya per a democratitzar-la. També tenen un projecte per a Espanya detallat tot seguidament:

1. La idea que tenen els nacionalistes catalans d'un Estat plurinacional s'enfrontarà constantment contra la idea uninacional d'Espanya que desembocarà en l'autonomisme i el federalisme.

2. Voldran europeitzar i modernitzar Espanya per a democratitzar-la.

3. Demanaran una política de proteccionisme econòmic. Aquesta idea serà

recolzada pels latifundistes castellans i els industrialistes catalans.

4. La transversalitat i l'interclassisme que s'ha originat crearan dos vessants. L'un és el catalanisme d'esquerres o progressista aglutinats en partits republicans federals integrats per obrers, menestrals, petita burgesia i professionals liberals com ara Valentí Almirall (Lo Catalanisme). L'altre serà un catalanisme de dretes o conservador aglutinats, aquests, a la Lliga Regionalista d'Enric Prat de la Riba el qual escriurà un llibre titulat "La Nacionalitat Catalana" formats per l'Església Catòlica catalana (Torras i Bages amb el seu llibre "La tradició catalana" , el bisbe Morgades i l'abadia de Montserrat, alta i mitjana burgesia industrial i comercial a banda de grans propietaris de terres.

El catalanisme polític tindrà diverses fites que cal destacar:

• 1880: 1r Congrés Catalanista organitzat pels republicans federals
• 1882: Es crearà un partit republicà federal anomenat Centre Català.
• 1885: Es redacta el Memorial de Greuges (una carta a la Reina regent).
• 1892: Es funden les Bases de Manresa.

El moviment obrer:

El moviment obrer, com totes les revolucions polítiques o culturals, té diferents etapes evolutives que el caracteritzaran com a únic a arreu del món.

Se situa fonamentalment a Catalunya perquè hi ha males condicions de treball. A més a més, es permet el treball infantil a partir dels 9 anys i igual que les dones, hi ha perilloses feines i un salari molt baix. Les jornades laborals són molt llargues (12/14 hores) perquè el capitalisme difon la llibertat entre els treballadors i el burgès. El món laboral és insegur i la majoria de salaris són molt baixos. A més a més, Catalunya és l'única zona industrialitzada de l'Estat durant la Restauració.

1. El Ludisme: Es crema la fàbrica Bonaplata el 1835 ja que els espais

laborals són molt inadequats.

2. Via sindical i associativa: S'associen en sindicats perquè hi ha solidaritat i ajuda mútua entre ells. Hi ha una caixa comuna i formació pels treballadors. Reivindiquen drets laborals (jornada de 8 hores, drets a vaga i d'associació). Llegiran premsa obrera i es reuniran en ateneus obrers.Fan cantar als obrers en Cors de Clavé. Tot això crearà la consciència de classe. Primerament són sindicats d'ofici però de mica en mica s'aniran agrupant en sindicats més grans (sindicats de classe): la UGT el 1888 i la CNT el 1910. La reacció dels governs i de les patronals crearan la repressió i la il·legalització.

3. Via política: S’organitzaran en partits polítics com Republicans Federals i el PSOE (els marxistes de l’Estat Espanyol).

4. Via Revolucionària: Hi haurà tres moviments que marcaran la revolució industrial; el socialisme utòpic (a Catalunya es llegeix a Cabet: Viatge a Icària. Narcís Montoriol serà el principal difusor de Cabet sent ajudat per Clavé), l’anarquisme (és hegemònic a Catalunya. Té uns principis ideològics basats en un món sense governants. Volen la llibertat absoluta. Estan en contra de l’Estat ja que es repressió, fa que la gent pagui impostos, controla l’ideologia i l’educació, ens governa imposant lleis severes. La religió és acceptada si és personal i no com a òrgan de poder. També estan en contra de la propietat privada i dels diners. Creien en la bondat intrínseca de l’home (Rousseau). D’aquest punt neix la utopia anarquista. Volen aplicar la revolució espontània a partir de dos vies: la pacífica [educació, cultura i sindicalisme] i la violenta [el terrorisme: FAI (1927)]. S’organitzaran en comunes autogestionàries i assembleàries. No hi haurà ni lleis ni institucions. Les revoltes hauran de ser espontànies. L’educació d’aquell temps era autoritària, sexista, doctrinària i acrítica, atorgant premis. En canvi, ells proposaran una nova educació creant l’Escola Moderna: imposaven la llibertat com a base. No hi pot haver exàmens ni proves memorístiques. No hi haurà premis ni càstigs. Els nens i les nenes seran barrejats. Ferrer i Guàrdia n’era al capdavant.) i el marxisme (ha originat dos corrents polítics com el socialisme i el comunisme partint de l’anàlisi de l’economia capitalista. La riquesa, en comptes de repartir-se equitativament, es fa en parts desiguals. Els mitjans de producció generen riquesa (diners, fàbriques, terra, comerç; treball). Aquests mitjans són de propietat privada i per tant els qui treballen es queden una petita part; la plusvàlua és la riquesa que un es queda. Per erradicar la societat desigual proposa la dictadura del proletariat.