EL FRANQUISME
Es divideix en tres períodes que comprenen des del 1939 fins al 1975.
És una etapa de la història on el sistema és antiliberal i anticomunista on Espanya és considerada pel bàndol vencedor com a "regne" però sense un monarca que el representi.
El franquisme, en definitiva, és un règim autoritari i dictatorial on Franco és l'autoritat màxima de l'Estat Espanyol, car és el vencedor de la guerra civil i un dels líders del cop d'estat del 1936.
1ª etapa 1939-1959:
És un règim personalista. Francisco Franco concentra tot el poder: és el cap de l'estat, el cap del govern, de l'exèrcit i del partit únic. És un càrrec vitalici i té el dret a anomenar successor. Ell ha d'estar present a tots els cervells: Franco a tot arreu; per tant rep el culte a la personalitat.
Hi ha una preeminència del poder executiu:
- Les Corts (franquistes): els procuradors són designats per Franco i el poder executiu (són càrrecs de premi). És el poder legislatiu de l'Estat nomenat pel poder executiu. Agafa una idea de José Antonio Primo de Rivera; la divisió de caràcter natural. Hi ha dues agrupacions naturals: família i treball. No hi ha classes socials com opina el marxisme (oprimits [proletaris] i opressors [burgesos/empresaris]).
- Hi ha un sindicat vertebral i únic on tothom és obligat a afiliar-se (absoluta ficció).
- Municipi (l'executiu crea decrets-llei i el legislatiu les aprova).
- Poder Judicial: per estar a dins, cal cursar la carrera de Dret i jurar los "principios fundamentales". Hi ha un principi de designació.
Controla l'economia, acceptant el capitalisme com a base però l'Estat regula els preus, els salaris i les empreses (sectors econòmics estratègics), creant monopolis econòmics.
Hi ha un sol partit únic:
- Falange Tradicionalista y de las JONS (en el 1r règim).
- Movimiento Nacional (en el 2n règim)
El centralisme és la política de l'Estat, amb Madrid com a capital del règim. En l'ordenament jurídic es considera Espanya com un Estat de Dret: una unitat indesoluble de la nació.
No té constitució. Solament las leyes fundamentales del régimen:
La repressió, és sinònim de censura. Per tant, es crearen tribunals especialitzats on hi havia un membre eclesiàstic (nacionalcatolicisme), que vigilaven el contingut, especialment en la literatura, el cinema, el teatre i la cultura (Quaresma).
La política exterior d'Espanya, també fou important, tot i que era més discreta en algun àmbit. Hi ha diferents fases:
L'autarquia provoca que el país hagi de sobreviure amb el que fa (es redueixen les importacions i les exportacions).
Franco fixarà preus i salaris, restringeix les inversions estrangeres i nacionalitzarà les empreses progressivament (INI).
Tornen a aplicar l'horari d'abans de la monarquia d'Alfons XIII; el treballador haurà de fer entre 12 i 14 hores, fent hores extres per augmentar el sou. Això comportarà una mala alimentació i apareguin més enfermetats. Es crea una cartilla de racionament i apareix un cas de corrupció: l'Estraperlo.
2ª etapa 1959-1969:
La política no canvia però es crea una altre família dins el partit: els tecnòcrates de l'Opus Dei. És una elit molt preparada (tecnologia superior a d'altres universitats espanyoles.
Dins el govern, hi haurà ministres que són membres de l'Opus, com seria el cas de Lòpez Rodó. Cada cop tenen més poder i al 1969 es formarà un govern monocolor on tots ho són.
Creix el PIB encara que hi hagi dèficit comercial perquè la major part d'Espanya rep inversions gràcies al turisme, hi ha un estímul de l'estranger envers les empreses espanyoles (la FIAT serà la precursora de la SEAT) i hi ha una tímida apertura per part de Fraga Iribarne, el qual crea una nova llei de premsa al 1966 on no hi haurà censura però tampoc completa llibertat (prèvia censura).
És la fase del desarrollismo econòmic on es redacten lleis per intentar fer desaparèixer la fase anterior, amb el suport dels Estats Units i els organismes internacionals; es crearan les autopistes actuals. Hi haurà també una liberalització de l'economia amb controls menors i entre 1964 i 1975 es redactaran los planes de desarrollo, on es marquen objectius cada 4 anys i hi ha un cert desenvolupament.
3ª etapa 1969-1975:
Són els darrers anys de franquisme: Franco cedeix el poder a Joan Carles I com a príncep, i quan mor, com a rei. També tindran una forta oposició política per part dels fills dels vençuts i dels vencedors que han pogut estudiar a la Universitat, adonant-se que cal canviar la societat per avançar i fer progressar el país, econòmicament.
Al 1940, els maquis es dedicaven a crear conflictes a través de petites guerrilles contra les forces de l'Estat. No aconsegueixen fer tombar el règim perquè són pocs i poden acabar amb la resistència fàcilment. Al 1952 es produeix una vaga de tramvies a Barcelona ja que van apujar el preu del bitllet però finalment el mantenen; els opositors s'adonen que el règim té una mica de feblesa.
Entre 1969 i 1975 hi ha diversos atemptats d'ETA contra les elits franquistes. És una organització independentista i comunista creada al País Basc l'any 1959; una societat civil i política que rep finançament gràcies al segrest d'empresaris. Part de l'Església basca li dona suport. L'atemptat més important fou de de Carrero Blanco, almirall i president del govern.
En aquests anys també es funda el Movimiento Ibérico de Liberación, però en menor mesura. Puig Antich és un vilafranquí que roba bancs i en una de les persecucions policials, dispara un tret i la bala, rebotant, fereix a un agent. És acusat i condemnat a mort (ressusciten el garrot vil per a matar-lo), el 2 de març de 1974 als 25 anys.
El FRAP també fou una organització terrorista que atemptà en menor mesura, a polítics, durant els últims anys.
L'Estat també s'enfronta amb l'Església a causa del Concili del Vaticà II on el Papa Joan XXIII revoluciona el clergat. La catalana és marxista i catalanista; un exemple clar seria el de l'Abat de Montserrat anomenat Escarré. Ensenyen el català i ajuden a universitaris que es manifesten, refugiant-se de la policia.
Es tancaran professors i alumnes a les Universitats, fent manifestacions difícils d'aturar pels franquistes.
Finalment, el dictador morirà el 20 de novembre de 1975.
- El fuero de los españoles (1945), deia quins drets i obligacions tenien els ciutadans però de llibertats n'exercien poques.
- També hi havia la ley de sucesión a la jefatura del Estado (1947), que donava a Franco, la potestat d'elegir el successor al lideratge del règim. Fou designat Joan Carles I, a títol de rei quan el caudillo morís.
- La més important, però, fou aprovada el 1958 i durà fins al 1978: ley de principios fundamentales del movimiento nacional.
- L'onomàstica havia de ser cristiana i en castellà.
- La toponímia: Sant Feliu de Llobregat -> San Félix de Llobregat.
- Els rètols.
- Les Esglésies.
- La publicitat.
La repressió, és sinònim de censura. Per tant, es crearen tribunals especialitzats on hi havia un membre eclesiàstic (nacionalcatolicisme), que vigilaven el contingut, especialment en la literatura, el cinema, el teatre i la cultura (Quaresma).
La política exterior d'Espanya, també fou important, tot i que era més discreta en algun àmbit. Hi ha diferents fases:
- 1939-1942: Oficialment era neutral en la 2ª guerra mundial (1939-1945) tot i que hi va haver un clar suport a l'Eix (Alemanya i Itàlia entre 1939 i 1942) ja que tan nazis com feixistes, havien donat suport a Franco. Aquest es reuneix a Hendaya amb Hitler per a parlar sobre la política exterior de l'Estat en el marc bèl·lic. Els franquistes volen El Rif, la Catalunya Nord a part de Gibraltar; Hitler demana homes perquè combatin a Rússia (on moriran milions de pilots a causa del fred i del gel; l'anomenada "Aviación Azul") i li dona a canvi, la Wolframi.
- 1942-1945: Tement perdre la guerra, ja no dona suport a l'Eix i hi ha una certa "neutralitat". L'aïllament dels vencedors dura 5 anys, fins al 1950, i no rep el Pla Marshall de 1948; té bona relació amb Argentina. A partir de 1950 ja rep un progressiu reconeixement iniciat amb el Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952, pactant amb els EUA el 1953 quan aquests finalment concediran ajut econòmic a canvi d'instal·lar bases militars i signarà, al mateix temps, un concordat amb "La Santa Seu" acordant que l'Estat té l'obligació de mantenir les Esglésies, l'ensenyament obligatori de la religió i que tingui poder en la censura, obtenint Franco, el control de l'Església.
L'autarquia provoca que el país hagi de sobreviure amb el que fa (es redueixen les importacions i les exportacions).
Franco fixarà preus i salaris, restringeix les inversions estrangeres i nacionalitzarà les empreses progressivament (INI).
Tornen a aplicar l'horari d'abans de la monarquia d'Alfons XIII; el treballador haurà de fer entre 12 i 14 hores, fent hores extres per augmentar el sou. Això comportarà una mala alimentació i apareguin més enfermetats. Es crea una cartilla de racionament i apareix un cas de corrupció: l'Estraperlo.
2ª etapa 1959-1969:
La política no canvia però es crea una altre família dins el partit: els tecnòcrates de l'Opus Dei. És una elit molt preparada (tecnologia superior a d'altres universitats espanyoles.
Dins el govern, hi haurà ministres que són membres de l'Opus, com seria el cas de Lòpez Rodó. Cada cop tenen més poder i al 1969 es formarà un govern monocolor on tots ho són.
Creix el PIB encara que hi hagi dèficit comercial perquè la major part d'Espanya rep inversions gràcies al turisme, hi ha un estímul de l'estranger envers les empreses espanyoles (la FIAT serà la precursora de la SEAT) i hi ha una tímida apertura per part de Fraga Iribarne, el qual crea una nova llei de premsa al 1966 on no hi haurà censura però tampoc completa llibertat (prèvia censura).
És la fase del desarrollismo econòmic on es redacten lleis per intentar fer desaparèixer la fase anterior, amb el suport dels Estats Units i els organismes internacionals; es crearan les autopistes actuals. Hi haurà també una liberalització de l'economia amb controls menors i entre 1964 i 1975 es redactaran los planes de desarrollo, on es marquen objectius cada 4 anys i hi ha un cert desenvolupament.
3ª etapa 1969-1975:
Són els darrers anys de franquisme: Franco cedeix el poder a Joan Carles I com a príncep, i quan mor, com a rei. També tindran una forta oposició política per part dels fills dels vençuts i dels vencedors que han pogut estudiar a la Universitat, adonant-se que cal canviar la societat per avançar i fer progressar el país, econòmicament.
Al 1940, els maquis es dedicaven a crear conflictes a través de petites guerrilles contra les forces de l'Estat. No aconsegueixen fer tombar el règim perquè són pocs i poden acabar amb la resistència fàcilment. Al 1952 es produeix una vaga de tramvies a Barcelona ja que van apujar el preu del bitllet però finalment el mantenen; els opositors s'adonen que el règim té una mica de feblesa.
Entre 1969 i 1975 hi ha diversos atemptats d'ETA contra les elits franquistes. És una organització independentista i comunista creada al País Basc l'any 1959; una societat civil i política que rep finançament gràcies al segrest d'empresaris. Part de l'Església basca li dona suport. L'atemptat més important fou de de Carrero Blanco, almirall i president del govern.
En aquests anys també es funda el Movimiento Ibérico de Liberación, però en menor mesura. Puig Antich és un vilafranquí que roba bancs i en una de les persecucions policials, dispara un tret i la bala, rebotant, fereix a un agent. És acusat i condemnat a mort (ressusciten el garrot vil per a matar-lo), el 2 de març de 1974 als 25 anys.
El FRAP també fou una organització terrorista que atemptà en menor mesura, a polítics, durant els últims anys.
L'Estat també s'enfronta amb l'Església a causa del Concili del Vaticà II on el Papa Joan XXIII revoluciona el clergat. La catalana és marxista i catalanista; un exemple clar seria el de l'Abat de Montserrat anomenat Escarré. Ensenyen el català i ajuden a universitaris que es manifesten, refugiant-se de la policia.
Es tancaran professors i alumnes a les Universitats, fent manifestacions difícils d'aturar pels franquistes.
Finalment, el dictador morirà el 20 de novembre de 1975.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada